Josep María Socías Humbert


Aquest matí ha mort Josep María Socías Humbert. Com han destacat els mitjans de comunicació durant tot el dia, ha estat un home d’una llarga trajectòria política. Però per sobre de totes, Alcalde. Alcalde de la ciutat que estimava i coneixia com poques persones. Alcalde de Barcelona. Coneixia tots els seus racons, però sobretot a la gent. A una Barcelona que despertava de la llarga nit del franquisme i a la que ell, amb determinació i arriscant molt, molt!, li va donar ales. Prou ho saben els qui van viure i compartir aquells anys amb ell. Prou que ho saben els qui van lluitar per les llibertats durant aquells anys. A cap d’ells els sentiran dir algunes injustícies que es van arribar a afirmar quan merescudament li va ser lliurada la Creu de Sant Jordi pel seu admirat José Montilla, Molt Honorable President de la Generalitat. Prou que no li va perdonar mai la dreta la seva fermesa i compromís.

Jo he conegut a En Josep María Socías Humbert, advocat. Però em consta que no era diferent al polític. Anys compartits al despatx del qual ell era titular. Un record inesborrable. I un aprenentatge impagable. Amb Socías hem aprés que les coses només surten bé quan es treballa, que per opinar s’ha de saber, que els papers s’han de llegir, que les opinions s’han d’escriure i contrastar. Que tot no val i que el rigor és una dimensió essencial en l’exercici de qualsevol professió, però que en la política és un deure. Un deure vers a les persones que han dipositat la seva confiança amb nosaltres. Treballar, estudiar, llegir, formar-se, esforçar-se. Aquest és el camí. Efectivament, aquest és el camí.

Un home sòlid, fet d’una peça, riguròs, treballador sense límit, amic dels seus amics (sobretot quan les coses els anaven malament), i honest. Els qui com jo li debem una part molt important de la nostra formació personal, no l’oblidarem mai i li esterem, també sempre, agraïts.