Un increment inacceptable

S’ha conegut aquests dies la pujada de les autopistes del nostre País. En concret la C-32 s’ha incrementat en un 4’6%. Ara doncs, els ciutadans/es de Vilanova i la Geltrú per anar a l’àrea metropolitana de Barcelona haurem de pagar 5’30 euros d’anada i el mateix per tornar. Total 10’6 euros per dia!. Una vergonya i una greu discriminació greu si tenim en compte que a partir de Castell-defels és gratuïta i que l’alternativa són les Costes del Garraf.

El greuge ho és per les famílies que es veuen sotmeses a aquest cost i també per la competitivitat del nostre territori per atraure activitat econòmica. Doble discriminació.

El preu no és just i naturalment, la pujada menys. Agreuja la situació. És per això que el Govern Municipal ha presentat una Moció pel proper Ple del dia 19 de gener de 2009, de rebuig a l’increment i d’exigència de rescat del peatge fins a fer-lo homologable al cost mig per Km dels peatges de Catalunya.

En concret diu el següent:


‘1.- Que la Generalitat de Catalunya, en el marc de la política de rescats de peatges que està impulsant, promogui reduccions del peatge de l’autopista C-32 fins que aquest assoleixi un preu homologable a la mitjana de preus de les autopistes de Catalunya.

2.- Rebutjar l’increment d’un 4’6% del peatge pel que suposa d’incidir més en el greuge que pateix el nostre territori.

3.- Que la Generalitat de Catalunya iniciï un diàleg amb els ajuntaments de la comarca del Garraf i les altres afectades, sobre les reduccions de velocitat impulsades pel Govern.

4.- Instar a l’Ajuntament a que difongui a les institucions i a la societat civil del Garraf i al conjunt de l’opinió pública aquestes propostes i les traslladi al Govern de la Generalitat de Catalunya’.

Es demana de forma explícita, al Govern Nacional determinació en la resolució d’aquest greuge. I es fa, a proposta del Govern Municipal, perquè més enllà de sigles hi ha la defensa del que és just i la lluita per denunciar i canviar el que no és de rebut.

Sorprenent també algunes reaccions. I especialment curiosa és la d’Artur Mas. No m’hi extendré massa perquè ni en la picabaralla, ni en la cultura del ‘tu més’, es resolen les coses, ni s’avança. Ara bé, que el qui fou Conseller de Política Territorial, d’Economia i Conseller en Cap del Govern que va adjudicar i fixar les condicions de la C-32 critiqui ara els peatges, supera en molt el ridícul. Però, en fi, així li ha anat.

Dit això, toca que lluitem el conjunt del territori i al capdavant els Ajuntaments, perquè en la política de rescat de peatges que el Govern Nacional està negociant amb el Govern d’Espanya, es rescati part del peatge que patim i que en conseqüència, es vagi homologant al cost mig per Km dels peatges de Catalunya.

No oblidem, però, que els acords que en el seu dia es van fer a l’adjudicar l’autopista, hi ha uns compromisos que fer-los enrera (això és finalment el rescat), suposa haver de pagar quantitats milionàries als titulars de la concessió. Però creiem que cal fer-ho, com el Govern ja ha començat a fer-ho a d’altres indrets del País, per molt que els costi i molesti reconèixer aquest fet als qui ara alcen la veu i abans ens farcien a peatges. Efectivament cal abordar-ho, pels arguments plantejats, per la discriminació i per llast que té aquest peatge pel desenvolupament econòmic de la nostra comarca.

Hem de fer sentir la nostra veu, alta i clara. Pel bé del nostre territori i també del País. No serà gens fàcil, però hi ha esperances. Per reduir el peatge cal rescatar-lo, vol dir pagar amb els impostos de tots, el que deixen de guanyar les empreses adjudicatàries. Així va fixar el Govern anterior les condicions. I són molts i molt diners. Però creiem que és de justícia que el Govern incorpori el peatge de la C-32 entre els que cal reduir per totes les raons que anteriorment hem exposat.

Ara més reduccions de velocitat

Aquesta darrera setmana s’ha conegut a través dels mitjans de comunicació la decisió del Servei Català de Trànsit de reduir encara més la velocitat a l’autopista C-32 des de Catelldefels a Barcelona i a l’autovia.

No he tingut mai l’oportunitat de parlar amb el Sr. Pérez Moya, malgrat les decisions que adopta ens afecten de forma directa als vilanovins i vilanovines. És per això que desconec les raons d’aquesta mesura, més enllà del que he llegit a la premsa.

(Per cert, és cada dia més freqüent, veure com alguns defensors de la participació ciutadana ignoren als representants escollits democràticament pels ciutadans/es. Ep! I de tots els colors. Es a dir, és possible que es consulti alguna plataforma o associació cívica -cosa que considero imprescindible- i en canvi s’oblida contrastar les coses amb els qui han obtingut la confiança dels ciutadans/es i els representem).

Sense més comentaris exposaré les altres raons del malestar.

Primer.- De sobte i per la premsa descobrim els vilanovins/es que no només tenim l’autopista més cara (més de 5 euros per poc més de 10 Km!!!), sinó que també gaudirem de l’honor de ser la més lenta. Fins a Catelldefels a 90 i a partir d’allà fins a Barcelona, la limitació pot arribar a 40!!!!!! Gràcies.

Cal tenir present que l’alternativa a aquesta autopista, són les costes del Garraf. Es a dir, que per anar a l’àrea metropolitana en vehicle particular, la gent del Garraf o anem per la carretera de les costes o paguem 10 euros. Potser aquest extrem ajudarà a entendre la indignació.

Segon.- A mi no em trobaran en posicions de defensa obsesiva del vehicle. Crec en el transport públic (per això hem lluitat i lluitem tant per gaudir d’un bon servei de rodalies), no m’agrada la cultura de cotxe, ni la prepotència dels qui es senten amos i senyors de la carretera al volant d’un cotxe potent etc… Defenso la política de dures sancions contra els infractors i ho aplaudeixo. Tinc massa a prop les dramàtiques conseqüències dels accidents com per pensar diferent.

Dit això, si la causa és per evitar accidents, perquè no l’estenem a tot el País? Millor encara, perquè no prohibim anar a més de 20km/h. Hi hauria menys accidents, no és cert?. Doncs no ho fem perquè les decisions han de ser ponderades i equilibrades. És equilibrat prohibir superar els 80km/h a una autopista amb tres carrils a les 11 de la nit quan està completament descongestionada?.

Tercer.- Si és per evitar congestions (de fet és la raó més sensata que he sentit en tot aquest procés), per què es manté la limitació quan no hi ha congestió?

Quart.- Reservo pel darrer punt la raó ambientalista. Les dades de reducció de la contaminació obtingudes amb la limitació dràstica de la velocitat parlen per elles mateixes. Ara bé, si aquesta és la causa, demano que els vehicles al passar per l’autopista pel terme municipal de Vilanova i la Geltrú vagin també a 80km/h. O és que només es contamina quan es passa per l’àrea metropolitana?

És imprescindible que els valors de la preservació del paissatge i del planeta, la cultura de la sostenibilitat i de la lluita contra el canvi climàtic s’estengui. Només si hi ha un clam de les societats en aquesta direcció podrem garantir que els governants d’arreu del Món adoptin mesures efectives.

Imposar mesures equivocades, sense explicació i exagerades, és donar un pas enrera en aquest necessari camí de sensibilització a favor dels valors de la sostenibilitat. Política és pedagogia. I no només dictar normes.

I finalment, cal dir que s’han fet moltes coses bé en matèria de trànsit aquests anys. De concienciació, arreglar punts negres, la severitat en la persecució de les infraccions. S’han fet be globalment les coses i s’actua amb determinació i ganes contra la tragèdia dels accidents. Un esforç que també fa el govern central. Cal aplaudir i animar als dos govern.

Josep María Socías Humbert


Aquest matí ha mort Josep María Socías Humbert. Com han destacat els mitjans de comunicació durant tot el dia, ha estat un home d’una llarga trajectòria política. Però per sobre de totes, Alcalde. Alcalde de la ciutat que estimava i coneixia com poques persones. Alcalde de Barcelona. Coneixia tots els seus racons, però sobretot a la gent. A una Barcelona que despertava de la llarga nit del franquisme i a la que ell, amb determinació i arriscant molt, molt!, li va donar ales. Prou ho saben els qui van viure i compartir aquells anys amb ell. Prou que ho saben els qui van lluitar per les llibertats durant aquells anys. A cap d’ells els sentiran dir algunes injustícies que es van arribar a afirmar quan merescudament li va ser lliurada la Creu de Sant Jordi pel seu admirat José Montilla, Molt Honorable President de la Generalitat. Prou que no li va perdonar mai la dreta la seva fermesa i compromís.

Jo he conegut a En Josep María Socías Humbert, advocat. Però em consta que no era diferent al polític. Anys compartits al despatx del qual ell era titular. Un record inesborrable. I un aprenentatge impagable. Amb Socías hem aprés que les coses només surten bé quan es treballa, que per opinar s’ha de saber, que els papers s’han de llegir, que les opinions s’han d’escriure i contrastar. Que tot no val i que el rigor és una dimensió essencial en l’exercici de qualsevol professió, però que en la política és un deure. Un deure vers a les persones que han dipositat la seva confiança amb nosaltres. Treballar, estudiar, llegir, formar-se, esforçar-se. Aquest és el camí. Efectivament, aquest és el camí.

Un home sòlid, fet d’una peça, riguròs, treballador sense límit, amic dels seus amics (sobretot quan les coses els anaven malament), i honest. Els qui com jo li debem una part molt important de la nostra formació personal, no l’oblidarem mai i li esterem, també sempre, agraïts.

El Diputat Campuzano

Una esmena del Diputat Carles Campuzano ha permés que a partir d’ara l’Agencia Española de Cooperación Internacional incorpori a l’Índia com un País dels receptors de l’ajuda espanyola en cooperació.

La iniciativa del Carles té el seu antecedent en els contactes que ha mantingut amb col.lectius i entitats que treballen a la India.

Tot plegat en el mateix moment que la India s’incorpora a la carrera de l’espai. L’Índia està en un procés d’evolució extraordinàri en tots els ordres. Econòmic, científic, cultural. Però malauradament el ritme de reducció de les desigualtats no és el mateix. Milions d’homes i dones, nens i nenes de la India, segueixen patint fam, malalties i viuen en la més absoluta de les desesperacions. L’ajuda per ells és essencial.

Són molts els projectes de cooperació impulsats per catalans i espanyols i que han donat llum, esperança i un futur amb dignitat a milers d’homes i dones de l'Índia. Persones com Vicens Ferrer, el Pare Sopeña, el Pare Carsi, el Pare Jordi Ribas i centenars de monges com les germanes Maya, Ángeles, Fausta, Tere Bericat…. Persones plenes de generositat, de vitalitat sense límits i amb una intel.ligència que ha fet crèixer imperis del bé, de la solidaritat i de la prosperitat allà on només la pobresa i la discriminació semblava tenir espai.

És doncs una bona notícia i un motiu per felicitar al Carles i naturalment la sensibilitat del Govern per acceptar la seva proposta.

Una mostra més que l’acció política té sentit i que la feina ben feta té recompensa. En aquest cas la satisfacció del Diputat Capuzano de saber que gràcies a la seva iniciativa ha contribuit a donar un impuls al magnífic treball d’aquells que han donat la seva vida per ajudar l’Índia i la seva gent.

És doncs de justícia felicitar-lo i reconèixer novament que el seu capteniment polític, més enllà de les militàncies de cadascú, està al servei de la gent i de les causes justes.

LI QUEDA UN ANY

Aquesta setmana fa un any que es va suspendre el servei de rodalies RENFE a la línia C-2 Sud. Milers de persones van patir durant mesos el despropòsit provocat per la imprevisió i la manca d’inversió durant anys.

A Vilanova i la Geltrú vam viure amb especial intensitat aquesta fallida del sistema ferroviari. Són moltes les persones que necessiten del tren per anar a treballar o estudiar, i que tenen com a única alternativa una autopista desproporcionadament cara. De fet, la més cara de Catalunya. Més de 10 euros per anar i tornar!!!!.

Ara fa un any, però no oblidem algunes coses. Aquesta fallida té responsables. En concret els diferents governs de l’Estat. Els governs Aznar que durant 8 anys van abstenir-se de fer cap inversió a la línia i també els de Zapatero, que tampoc va abordar les necessàries inversions a la línia durant tres anys.

Tampoc oblidem els compromisos. El President del Govern va prometre compensacions a les ciutats que vam patir durant un any llarg, dificultats greus. De moment, res de res. De fet, cap dels responsables polítics del Govern de l’Estat és capaç de respondre què volia dir el President Espanyol quan va prometre les compensacions. Esperarem...

I finalment no oblidem el darrer compromís. El President va afirmar que resoldre la situació requeria temps i demanava dos anys, tot garantint que en aquest temps gaudiríem d'un sistema de rodalies exemplar. De moment exemplar no ho és. Les estacions segueixen en un estat lamentable, seguim tenint poca freqüència, retards i altres dificultats que hem posat en evidència i denunciat de forma sistemàtica.

Hi ha les condicions per fer-ho possible. Un govern de la Generalitat capaç i disposat a assumir la competència (acompanyat naturalment dels recursos per fer les inversions que no s'han fet durant anys) i un conjunt de professionals del Ministeri de Fomento-Adif-RENFE solvent. És possible, doncs. Cal la voluntat política del Govern Espanyol. Veurem.

Se’m fa present la frase que llegia a la premsa d’avui de Saramago ‘Que nuestras constituciones sean algo más que una simple declaración de intenciones’.

Demanava dos anys. Doncs molt bé, li queda un!!

DIRECTIUS DE FIRETA

Comentava aquest dies en aquest mateix blog la convicció que la crisi que patim no és només financera sinó també de valors. No en tinc cap dubte. S’ha identificat l’èxit personal i col·lectiu a l’acumulació de poder i de diners.

Davant del regne del diner fàcil i sense esforç, el valor del compromís, del pensar en els altres, del treball, del compartir, del generar aventures col·lectives, d’enriquir-se amb la participació, ha deixat pas a l’individualisme i al consumisme idiota, estèril i empobridor.

Aquest sistema de valors ha creat una caterva de prepotents directius d’empresa, que han estat protagonistes actius i principals del drama que estem patint. Personatges com els directius de les grans financeres americanes que aquests dies veiem desplomar-se. Personatges amb sous multimilionaris i que amb la seva supèrbia, ambició grollera i incompetència, han ensorrat empreses i amb elles la vida dels seus petits accionistes i dels seus treballadors.

Darrera d’aquest nou ordre d’executius s’ha anat creant un estil. Un estil que no el trobem només a les pel·lícules americanes ni a les grans empreses que aquests dies són objecte d’anàlisi. Allà veiem la caricatura més grollera de tot plegat. Però hi són per tot arreu. A petita escala. Però fent molt i molt mal.

Han creat escola i han imposat el seu estil de forma massa estesa. Sí, aquest estil de directius agressius, de gustos cars i sous desproporcionats. Que han depreciat l’experiència allà on han anat i que amb discursos de manual d’escola de negocis (que tot el dia ens recorden), han cregut que creaven imperis, que han resultat ser amb peus de fang. I no només hi són a Wall Street o a la City de Londres. També a Madrid, Barcelona i a Vilanova i la Geltrú. Un estil que s’ha imposat a les direccions de milers i milers d’empreses i entitats financeres.

Personatges creguts que donaven (i donen) lliçons d’eficàcia i de moralitat. I fins i tot alguns s’atrevien a embolcallar-ho tot d’un discurs social!!!!. Ara amb el seu fracàs els surt la seva autèntica personalitat i la seva mirada. Es destapen els sous de vergonya, les indemnitzacions i blindatges aberrants, les sumptuoses despeses a càrrec de l’empresa (cotxes, pisos, gimnasos, despatxos de luxe, restaurants, viatges....), tot en nom de l’eficàcia. I es destapa la seva absoluta incompetència i els seus títols de paper mullat. I el posat altiu i displicent és torna ara patètic, ridícul i gairebé còmic, sinó fos perquè la seva inconsciència, incompetència i prepotència està deixant a milers de persones i famílies en la desesperació de l’atur.

On són ara? On són el seus discursos clònics trufats d’obvietats sobre eficàcia, talent i embafats de paraules angleses per impressionar. On estan les seves grans proclames sobre la ineficàcia i ineficiència de l’administració i la necessitat de deixar treballar a les empreses sense ‘la-feixuga càrrega-de-l’administració-ineficient?.

I cal que parlem clar perquè la situació és massa dura per passar de cantó. Si això s’ha aguantat tant de temps és perquè massa gent estava instal·lada en aquesta lògica. Hi haurà responsabilitats?. On són les empreses auditores que asseguraven que estaven tot tan bé? I els alts directius de les entitats financeres que autoritzaven compres de risc?. Doncs segueixen. La majoria segueixen i segueix el seu estil i el que és més preocupant, seguirem patint les seves conseqüències sinó posem fre.

La veritat és que jo confio que ens en sortirem. Confio en la capacitat dels governs democràtics de posar ordre a tot aquest desgavell, de dictar normes i prendre mesures que redrecin la situació. Tenim Estats forts, estables, amb gent preparada que sabrà reconduir les coses. Fins i tot als Estat Units és poc previsible repetir governs tan reaccionaris i insolvents com l’actual. Hi crec fermament. Però cal aprofitar el moment per reclamar que a més de redreçar les coses i sortir-nos-en d’aquesta delicada situació, corregim errors de fons i canviem tendències. Sobretot en el sistema de valors que informen el comportament de la societat i de les empreses. Cal exigir que es reguli l’estatut dels directius de les empreses, la publicitat dels sous, els contractes blindats, les seves despeses i tants altres necessaris controls, com es fa amb els representants polítics. Que els objectius dels directius es fixin atenent als resultats a uns anys vista i no a cada anualitat per evitar la manipulació de resultats. Cal regular la seva participació en les accions de l’empresa i el règim de venda d’aquestes per evitar la compra venda especulativa dels qui tenen informació privilegiada. Cal demanar responsabilitat a les entitats que donen fe de les operacions, els qui auditen. En definitiva, mesures que ens donin majors garanties puix s’han demostrat insuficients.

Confio que tot plegat serveixi perquè tornem a valorar l’esforç, l’experiència, la tenacitat, el treball en equip i l’austeritat. Sí, exactament tot el que aquests ‘professionals d’escola de negocis’, sense sensibilitat ni principis, ignoren. I que a més de pagar judicialment totes les desgràcies que han provocat, ho paguin també socialment. Que posem les coses al seu lloc i no ens deixem impressionar mai més per aquesta gent amb cara de grans gestor, roba cara, discursos de manual, molta ‘barra’ i una manca d’escrúpols sense límits. I que no haguem de tornar a aguantar els seus discursos sobre eficàcia, agilitat i retenció de talent. Han fet massa mal a massa gent. I sé que no sentiran vergonya, però almenys que no pontifiquin més.

PARLAR MENYS I ENRAONAR I ESCOLTAR MES

Ferran Mascarell ha publicat recentment un article molt interessant que podeu trobar a http://www.noucicle.org/NCarticles/2000.html.

He trobat oportuna la càlida demanda als ideòlegs de l’independentisme de que a més de formular la seva legítima opció per la independència, apostin per una pràctica política menys fantasiosa. Els ideòlegs de l'independentisme, defensa, han d'explicar com ampliaran la base social, i com formularan propostes viables i reals a curt termini. I afegeix ‘Juguen una partida amb final llunyà i mític. Defineixen un legítim horitzó estratègic, però no proposen cap tàctica política eficaç’.

I m’ha fet reflexionar especialment quan reclama del catalanisme la necessitat de gesticular i cridar menys. Un bon reclam. Pel catalanisme en el marc del debat nacional, però crec que pot fer-se extensiu al debat polític en general. Menys retòrica, menys disputa estèril, menys tòpics. I probablement també ser menys presents, els polítics, en el soroll mediàtic. Sortim massa, acaparem massa atenció i no precisament en els nostres millors moments. No cal sortir tant, ni xerrar tant. No som el centre del món. Arribem a embafar. I ho diu qui a voltes te la convicció de protagonitzar en excés la vida política local, i per tant, de caure ‘de quatre potes’ en aquest parany.

Parlar menys i enraonar i escoltar més. I procurar anar més enllà del que és immediat. Explicar quines són les idees que ens mouen. El model de societat al que aspirem i com la nostra actuació diària te coherència amb aquest ideari i projecte. Això ens ha de portar a defensar valors, principis i idees. Autenticitat, per poder ser identificables.

En un moment com l’actual, d’incertesa, de fracàs clamorós de l’anomenat ‘neoliberalisme’ (que, per cert, ho és tot menys liberal, com s’ha posat en evidència), és imprescindible alçar la veu des de l’esquerra i dir que hi ha alternatives a la concepció de les coses, de la política, de l’economia i molt especialment de la vida que ens han volgut transmetre. Que no és veritat que el diner i el poder garanteixin l’èxit. Que l’èxit personal i col·lectiu és una altra cosa, com molt be ens ha explicat José Antonio Marina a ‘La inteligencia francasada’. Més complex. Més ric, afortunadament. I absolutament vinculat a la felicitat i a l’equilibri personal.

Cal reclamar, modestament, però amb fermesa, que la vida i el nostre benestar no s’ha de mesurar només pels índex borsaris o de creixement econòmic. Que naturalment són importants. Però com deia al post del darrer dia, també han de ser importants els índex de fracàs escolar, de violència de gènere, de desestructuració de les famílies, de desordres alimentaris de la canalla, de malalties vinculades a l’estrès i la frustració, de lectura, de consum de cultura, de qualitat d’oferta televisiva, de comunicació entre pares i fills i un llarg etc.

Gestionar be el present i fer-ho amb diligència i eficàcia és condició necessària. Però no suficient. Si el nostre relat de present i una eficaç gestió no ho sustenten idees i valors propis i identificables, el risc de confusió i l’assimilació de tots els discursos està servit. I aquest és un dels principals perills de la política. I en concret per l’esquerra, per qui la credibilitat i l’adhesió a valors és el principal motor que l’impulsa. De fet, tinc la convicció que la tendència, massa generalitzada, a reduir el debat polític a una contraposició de compromisos electorals concrets, liderats per un candidat carismàtic, no ens ha portat precisament a un entusiasme i adhesió dels ciutadans al compromís polític. Ahir, avui i sempre el que mou són les idees i els sentiments. Afortunadament!!!!

En fi, que com sempre Ferran Mascarell invita a reflexionar. Evita els tòpics i les frases previsibles. Diu coses i a més les fa be. Un exemple que es pot gestionar el present caminant cap els anhels que un imagina i defensa. Allà per on ha passat, ha deixat petjada. Naturalment la seva formació i solidesa intel·lectual i política han estat la garantia. Massa lluny de la política!

I si també parlem de valors...?

Sembla que la intervenció per part del Govern Bush en el mercat ‘salvant’ a grans grups financers ha tranquil·litzat els ‘Mercats’. Tots els ‘gurus’ econòmics valoren positivament la decisió. Avui ha pujat l’IBEX 35. Que be!!!!

Entremig uns quants ens hem perdut. Però l’Estat no s’havia de mantenir al marge del mercat?. No molestava?. No em considero excessivament partidari de l’obesitat de l’Estat. De fet crec que l’Estat del Benestar s’ha de defensar, sobretot dels seus entusiastes. Ara be, això i prendre’ns el pèl ve a ser el mateix.

Quina barra tots aquests executius agressius que porten anys fanfarronejant d’eficàcia de gestió i ‘dels-problemes-d’una-economia-massa-intervinguda’, que ara ploramiquen la intervenció de l’Estat.

Potser que parlem de la crisi. Certament els governs l’haurien de mirar de resoldre. I segur que ho fan i ho aconseguiran. Però també cal que la gent d’esquerres parlem dels valors que han permès d’arribar a una situació com aquesta.

Com l’opulència, l’èxit assimilat a diner i la cultura de l’especulació han regnat com a principis gairebé sagrats. Com s’ha oblidat que només amb esforç, treball, constància, tenacitat i preparació es construeix quelcom mínimament sòlid. El valor del compromís, de pensar en els altres, del treball, del compartir, de generar aventures col·lectives, d’enriquir-se amb la participació ha deixat pas a l’individualisme i consumisme idiota, estèril i empobridor.

Hem oblidat que la vida no es mesura només pel creixement del PIB, sinó també per les taxes de fracàs escolar, de desestructuracó familiar, de desordres alimentaris de la canalla, de malalties vinculades a l’estrès i la frustració, d’índex de lectura, de consum de cultura, de qualitat de oferta televisiva, de comunicació entre pares i fills, les hores que juguem amb la canalla vs les hores de televisió absurda que veuen. M’interessa l’IPC i el creixement del PIB naturalment!!!!! Però si és per millorar aquest altres índex. I crec que per aquí, la recessió fa anys que cavalca.

Aquest és el repte de l’esquerra. El de debò. El seu autèntic combat. La seva aposta estratègica. El que li dona sentit. Defensar uns nous valors que informin el capteniment de la societat. L’esquerra no són quatre tòpics que de repetir-los resten buits i poc creïbles.

L’esquerra ha de contribuir des d’on governa a resoldre aquesta crisi. Per responsabilitat i perquè per això els ciutadans li han dipositat la seva confiança. Però com a moviment polític no podem restar callats davant d’aquesta situació. En moments de crisi l’esquerra no es pot quedar immòbil parlant de gestió només. Necessita un relat, un projecte de societat. L’esquerra ha de donar una idea i manifestar amb contundència que efectivament existeix una crisi financera però que el que ens ha dut fins aquí és una crisi de valors i una societat que està malalta. Que ha equivocat el camí, que la felicitat no està en el diner fàcil i el consum bulímic, sinó en ser capaços de compartir un projecte comú amb els qui convivim en el que, per exemple, els índex dels que abans parlava no ens facin posar vermells!!!

M’ha impressionat, i molt, la lectura de los ‘Girasoles Ciegos’. A més d’estar extraordinàriament ben escrit (és poesia cada línia), arriba al fons del cor i del coneixement. Commou cada línia, cada moment i transmet la crueltat de la guerra civil i el patiment dels vençuts. I la brutalitat d’una postguerra que lluny de reconciliar, va aprofundir més la fractura d’un societat ferida per l’odi i el dolor. Una postguerra marcada per la desvergonya d’uns vencedors, que després de guanyar van buscar l’aniquilació física, ideològica i també anímica dels derrotats. Volien la seva humiliació, i no van escatimar ni esforços, ni imaginació, ni maldat.

Una crònica colpidora que demostra fins a quin punt el fanatisme pot ser inhumà. Però també, de com t’ho poden prendre tot, béns, persones estimades, salut i fins i tot la vida. Tot, menys la dignitat. Aquest tresor és inalienable.

No he tingut l’oportunitat de veure la pel·lícula, però també m’han donat molt bones referències. Tot i que la pel·lícula és només de la darrera de les quatre històries (4 derrotes) que descriu el llibre.

Finalment l’autor. Un home desconegut. Vinculat tota la vida al món editorial. Aquesta la seva única obra. Feta a edat avançada, amb més de 60 anys!!. I poc després mor de forma sobtada. Qui llegeixi el llibre pensarà, quin gran escriptor hem perdut. Però com em deia un amic, potser no, potser aquesta magnífica obra havia de ser la seva única i gran aportació. I no és poca!!!

Vaig assistir aquesta setmana a un acte convocat per la Federació de Municipis de Catalunya i l’Associació Catalana de Municipis al Palau de la Generalitat i presidit pel President Montilla. El missatge va ser clar i contundent: no poden els municipis seguir fent front a tots els serveis i inversions que fan si des del Govern de l’Estat no es destinen més recursos als Ajuntaments. Ras i curt. I clar, molt clar.

Especialment ben acollit va ser el compromís del President de la Generalitat d’estar al costat dels Ajuntaments en aquesta demanda. Com també la unitat de tots els partits polítics. Hi eren presents no només Alcaldes de totes les formacions polítiques sinó també destacats dirigents d’aquestes.

Els Ajuntaments no mereixen el tracte que reben. Perquè no el mereixen els ciutadans i ciutadanes que representen. A voltes sembla que el món local demani més recursos per vici o per caprici. I ho fan per poder fer més i millors serveis. Serveis que per la proximitat amb la que treballen, coneixen be.

Es per això que els Ajuntaments destinen una important part de la seva despesa a inversions, projectes i serveis que no són de la seva competència. I ho fan per responsabilitat, i també perquè a qui li correspon no ho fa.

Per això va ser especialment molest i desafortunat l’anunci del President Zapatero de reduir per al 2009 l’aportació de l’Estat als Ajuntaments.

Molesta, desafortunada i absolutament sorprenent. Com pot afirmar un responsable polític que mantindrà les polítiques socials i alhora que retallarà els recursos als Ajuntaments?. A que es pensa destinen els recursos els Ajuntaments? No es conscient que baixar els ingressos als Ajuntaments va en detriment directe dels serveis que reben els ciutadans i ciutadanes? O es que creu que les polítiques socials són només les que s’acorden per decisió del President del Govern?.

I molest també que s’afirmi això per part de qui ha decidit retornar 400 euros a tots els contribuents (amb independència de la renda) amb una mesura poc explicada, gens entesa i al meu entendre contrària al principi de progressivitat impositiva. I probablement poc afortunada en moments de crisi.

En fi, que deu haver estat un mal dia del President del Govern. Ei i d’aquests dies en tenim tots eh!. Només faltaria que som humans. Però, havia de ser precisament amb els Ajuntaments... Confio que no es concreti en fets aquesta amenaça. Per si un cas, seguirem treballant i movent-nos perquè això no passi.

Inicio novament l’activitat del blog. Massa temps sense escriure. I em ve de gust fer-ho de nou. Per transmetre sensacions, bones experiències, opinió. Per mostrar perplexitats. En definitiva per fer ús de la paraula, per comunicar-nos. Quelcom tan necessari. Ho puc fer gràcies a l’ajut del Gerard i l’Alex, dos bons amics (i sòlids advocats!) que m’ajuden a moure’m en aquest món dels ordinadors. Gràcies!.